LA HISTÒRIA DEL REI CARNESTOLTES I LA VELLA QUARESMA

Al mes de gener en molts llocs del món se celebra el carnestoltes, moltes històries es conten sobre aquesta festivitat i nosaltres volem compartir una que ens agrada especialment.
A més a més us deixem les il·lustracions per descarregar en color i en blanc i negre per tal de poder treballar a l’aula o a casa aquesta peculiar història.

LA HISTÒRIA DE CARNESTOLTES I LA VELLA QUARESMA

Açò era i no era un poble, ni gran ni xicotet, ni lleig ni bonic, on hi havia dos veïns que es feien la vida impossible. Si un netejava, l’altre embrutava; Quan un dormia, l’altra cantava. I és que aquells dos veïns eren les persones més diferents que hi haja hagut mai sobre la terra.

Un es deia Carnestoltes, i era gros i pocavergonya. A totes hores menjava com un llop i el que més li agradava d’aquest món era burlar-se de tot i de tothom. L’altra, la Vella Quaresma, era llarga i seca com el pal d’una granera. Antipàtica, ronyosa i vestida com un corb; només menjava trossets de pa i mai sortia de casa seua.

Un bon dia, Carnestoltes va decidir fer una mala passada a aquella vella dona. Va agafar quatre retalls de roba i es va disfressar de Rei. Amb un tros de cartó es va fer una màscara i, ben vestit, se’n va anar a visitar la Vella Quaresma..

Vella del nas ganxut,

sóc el Rei de l’alegria!

Ha arribat l’hora dels goluts,

de la diversió, el ball i la fantasia!

Que el món quede capgirat!

Que la rata atrape el gat!

Que ningú faça bondat!

La Vella Quaresma, en sentir-lo, va bramar: Qui és aquest que gosa trencar el silenci de ma casa?

Sóc Carnestoltes, el Rei dels poca-soltes! I dit això va fer mitja volta i se’n va anar tot cantant:

Que córrega vi i botifarra,

ous i cansalada,

que la festa és començada!

I mil coques de llardons

fins que rebenten els panxons!

i a la vella malcarada

ni mitja mossegada,

ni tots els rosegons!.

Aquella nit, al poble hi va haver festa grossa: taules plenes de botifarra i porrons de vi, plats plens de carn rostida i coques cruixents … Tothom s’havia disfressat i menjava i bevia, sense saber qui tenia al costat.

El criat festejava l’ama, la llauradora es burlava del Senyor i ballaven junts el pobre i el patró.

La Vella Quaresma, des de casa, remugava: Rieu i mengeu com animals, colla de babaus, que el temps de les vaques magres no pot tardar… i aleshores ja veurem qui riurà!

La festa va durar dies i dies. Carnestoltes va menjar tant que la panxa li tocava a terra. De cop, es va recordar de la Vella Quaresma i va decidir anar a visitar-la.

Vella dona, ix del teu cau i apunta’t al sarau! – Cridava Saltant i ballant. Però ja se sap que no és bo saltar amb la panxa plena, i menys quan la panxa és grossa com una bóta de vi.

I aleshores va passar, la panxa de Carnestoltes es va remoure tota i va explotar!

PATARRABUM!!!

En sentir aquell tro, tothom va córrer fins a casa de la Vella Quaresma, però només van veure un nuvolot de fum i molta cendra per terra; de Carnestoltes no en quedava ni l’espinada!

Carnestoltes ha petat com un porc unflat!- Cridava la vella per la finestra – I què us ha deixat? Jo us ho diré: el rebost buit i l’esperit térbol. Sóc l’única que encara té menjar. Ara és el torn de la Vella Quaresma!

Homes i dones es van adonar que era veritat, que no els quedava res per menjar i el temps de la collita encara era lluny, en eixe moment van escoltar a la Vella.

Si voleu que us done part del meu menjar,

haureu d’actuar com jo diga.

S’ha acabat la festa!,

tothom cap a casa!,

fora les màscares!

Prou de jocs i frases!

A partir d’ara us prohibisc que rigueu

durant tantes setmanes com cames tinc!

Els vilatans i les vilatanes van pensar que dues setmanes era poc de temps i van acceptar el tracte. Aleshores la Vella Quaresma, va obrir la porta i va ensenyar una cama i després l’altra, però darrere en va aparéixer una altra i encara una altra i tres més. Aquella vella tenia set cames!.

I així va ser com les persones d’aquell poble van passar quaranta dies sense piular, ni riure, ni ballar.

Cada dimecres, la vella els donava un tros d’abadejo i mig crostó de pa. I tant de silenci hi havia que fins i tot hauríeu sentit les dents de la Vella Quaresma rosegant: Crec, crec, crec.

A la setmana que feia set, va arribar al poble una xiqueta vestida amb mil colors. Duia una cistella plena de fruites i brillava com un raig de sol. Es deia Primavera, i al seu pas creixien les flors.

Quan la Vella Quaresma la va veure passar, es va enlluernar tant que, com un tros de gel, es va fondre allà mateix.

I així s’acaba la història de dos veïns bajocs,

que un per massa i l’altra per poc

van deixar un poble sense esma:

El Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma

Compartir noticia

Share on facebook
Share on twitter
Share on pinterest